Sona el despertador a les deu del matí, t'aixeques desorientat, cap motivació externa és suficientment forta com per tirar-te baix d'aquest llit tant còmode, baixes les escales amb unes pintes dignes de les sèries americanes i en arribar a la cuina una miserable magdalena i un tassó de llet calenta, la llet freda sempre s'acaba just abans de que tu arribis a la nevera, t'esperen per ser engolides de manera automatitzada, acabes de berenar i aixeques la vista a través de la finestra, són les onze del matí i encara no has fet un primer símptoma de vida.
En aquest moment, amb la mirada perduda, t'assalten com un cotxe esclafan-te el pit, mil remordiments procedents d'una societat basada en els automatismes i en la homogeneïtzació de les persones. No tens feina, encara vius amb els teus pares, la teva vida és totalment improductiva i no estàs considerat com un ciutadà normal, no compleixes la normativa ISO per entrar dins la societat, llàstima.
Llàstima per que enlloc de fer feina vuit hores al dia en qualsevol treball, per el qual, segurament no estiguis qualificat, i per el qual també hagis de sacrificar tres quartes parts del dia, i el darrer quart el dediquis a relacionar-te segons les normes establertes amb altres persones estandarditzades i que si mires el què fan al llarg del dia a través d'una comparació no en podries distingir quin és un i quin és l'altre.
En lloc d'això jo, en haver-me engolit la magdalena sense mesclar-la amb la llet (hi cauen miques) m'espera un dia on puc fer allò que més m'agradi, una feina per poder viure, conèixer altres maneres de pensar i cultures, sortir amb la bicicleta sense rumb admirant que cada any que passa més em costa donar la volta als pedals i intentar evitar-ho, xerrar hores i hores amb persones que d'una manera o altra t'ajuden a donar la volta a aquests pedals, enamorar-se, gaudir del sexe, gaudir de l'alcohol, gaudir de córrer, enfadar-se, riure, plorar, mil sensacions que les persones estandarditzades no duen de sèrie.
En aquest moment, amb la mirada perduda, t'assalten com un cotxe esclafan-te el pit, mil remordiments procedents d'una societat basada en els automatismes i en la homogeneïtzació de les persones. No tens feina, encara vius amb els teus pares, la teva vida és totalment improductiva i no estàs considerat com un ciutadà normal, no compleixes la normativa ISO per entrar dins la societat, llàstima.
Llàstima per que enlloc de fer feina vuit hores al dia en qualsevol treball, per el qual, segurament no estiguis qualificat, i per el qual també hagis de sacrificar tres quartes parts del dia, i el darrer quart el dediquis a relacionar-te segons les normes establertes amb altres persones estandarditzades i que si mires el què fan al llarg del dia a través d'una comparació no en podries distingir quin és un i quin és l'altre.
En lloc d'això jo, en haver-me engolit la magdalena sense mesclar-la amb la llet (hi cauen miques) m'espera un dia on puc fer allò que més m'agradi, una feina per poder viure, conèixer altres maneres de pensar i cultures, sortir amb la bicicleta sense rumb admirant que cada any que passa més em costa donar la volta als pedals i intentar evitar-ho, xerrar hores i hores amb persones que d'una manera o altra t'ajuden a donar la volta a aquests pedals, enamorar-se, gaudir del sexe, gaudir de l'alcohol, gaudir de córrer, enfadar-se, riure, plorar, mil sensacions que les persones estandarditzades no duen de sèrie.
No són les arrels les què et fermen, ets tu qui no et vols moure.
1 comentari:
Crec que ara sí...
"El nostre cap és redó per permetre al pensament canviar de direcció"
Francis Picabia
Una abraçada cunfit!
Publica un comentari a l'entrada