Jo no soc dels que quant duen molt de temps caminant, llanterna en mà, mirin enrere només per saber que han caminat més què ningú, jo soc d'aquells que gràcies a la llum de la llanterna camina que caminaràs, mira enrere i se li omplen els ulls de llàgrimes donant gràcies per un camí ple d'alegries, pors, plaers, diversions, llàgrimes i somriures, però sobretot, ple de besades, sense les quals, el camí seria molt més mal de caminar.
Però allò què més m'agrada del camí, és poder-me aturar, de tant en tant, en un lloc tranquil i solejat, on pugui veure bé el traçat del camí, on hi pugui treure els meus estris de pintura, i on pugui dibuixar-te en una tela ben blanca, de moment...
Quan aquest camí ja fa un any en quilòmetres amb més força m'agradaria caminar, però mai sense la llum que em dónes.
Gràcies llum
