Sa llanterna

Cercant la llum

2009-12-22T16:08:00.000+01:00

Estat actual: meditant

14 de Novembre de 2009

2009-11-13T15:23:00.002+01:00

Hola petita!

Després de revisar tots els meus recursos disponibles he arribat a la conclusió de que aquest és el mitjà més fàcil i ràpid per fer-te arribar el meu regal d'aniversari.

Per una banda estic trist, ho he de reconèixer... sé que tu no et mereixes només una entrada a un bloc, en tot cas, el bloc hauria de servir per explicar a la gent tot allò que m'aportes, però segurament, no hi hauria espai suficient. Però per una altra banda, estic content per que tenc l'oportunitat d'explicar-te que signifiques tu per a una persona com jo, i això segurament no t'ho he dit mai.

Primer de tot vaig pensar en venir i celebrar aquest dia com cal però bàsicament, no tenc doblers, més endavant vaig pensar mil i un regals com llibres, roba i fins i tot animals de companyia de tota casta però realment els trob del tot impersonals i pens que et mereixes alguna cosa més.

Sé que pot ser pensis que això sigui una improvisació però t'assegur que duc setmanes meditant aquest discurs, i tanmateix, ara que l'estic escrivint, no em surten les paraules, i es que és molt difícil traduir en paraules tot allò que ets tu per jo.

Tenc por petita, quant et vaig conèixer a Perú sabia que havia trobat una persona única i molt mala de trobar i això a vegades m'ha fet sentir por d'estar per davall de les teves expectatives... Mai m'havia pensat que haguéssim caminat junts tant de temps, però sa veritat és que ara mirant cap enrere qualsevol camí és curt si tu m'acompanyes.

Tu has arrelat tant dins jo que m'has fet sa volta damunt davall, m'has polit i has tret de jo el millor, deixant el pitjor amagat i classificat on ningú ho pot veure, i això, tractant-se de jo, no és fàcil. Ha arribat un punt que quan em mires, em fas sentir vulnerable per que tu pots veure més enllà de jo, ningú me coneix millor que tu.

Jo t'enyor quan no hi ets o quant hi ets i no et veig, jo pens en tu a temps complet, has substituït al sol en el meu sistema, treus el millor de jo i m'obres com qui obre una porta, t'estim molt més que el primer dia però et veig amb els mateixos ulls que et mirava embadalit, les teves preocupacions i les teves alegries les plor i les crid com si fossin meves i t'estim, t'estim com mai havia estimat a ningú, i com un toxicòman cerca desesperat la seva droga jo et necessit dia i nit, i quant no et tenc, m'entren els tremolors i les pors, i soc capaç llavors, d'aixecar cel i terra per una sola dosi de tu.

Ja ho he dit altres vegades que aquest text són paraules, i que aquestes paraules són uns i zeros digitals traduïts en punts lluminosos que quan apagues la pantalla desapareixen, però aquestes paraules, tot i el risc a semblar una cursileria les he escrites jo, per que les he pensades jo i per que les sent així.

El que et vull dir petita és que allò que va néixer el dia que ens coneguérem és el mateix que sent ara i que has multiplicat exponencialment el meu enamorament a mesura que et conec, per tot això et vull dar les gràcies i felicitar-te pel teu aniversari, gràcies per ser com ets i per estimar-me tant, gràcies per deixar-te estimar i permetre que formi part de la teva vida, ja que la meva, sense tu, ja no me val.

Gràcies de tot cor petita, t'estim!

P.D.: Sé que no és un regal però sí és el meu cor embolicat en paraules maldestres i imprecises, no tenia més paper.

Per fer

2009-04-01T22:31:00.004+02:00

Llista de tot allò què jo vull fer i no he pogut,

[(o no he volgut) de moment]:

1.- Aprendre a ballar, ser el rei de la pista, que tothom s'ho passi bé només de mirar-me, que les titis se'm tirin a sobre i besar-me amb sa meva al·lota enmig d'una orgia alcohòlica i musical.

2.- Ser es tipus de persona que mai tendrà una hipoteca, què sempre serà de viatge, enfora, ben enfora, en bicicleta i mesclant-se amb ets aborígens, omplir la meva vida d'experiències sense estar fermat Enlloc.

3.- Fer mil activitats durant es dia, córrer, nedar, botar, es joc de ses deu passades, pintar, besar...

4.- No decebre ningú donant una imatge que no em reflexa, contagiar a la gent amb la meva personalitat, la meva manera de fer les coses, caure bé i ser bona persona.

5.- Aconseguir fer un Sudoku, crear una exposició sobre tu, tenir un ca ben gros i dur-lo per tot amb jo i que faci tot allò que està al punt número 3.

6.- Tenir una feina en la qual mi senti realitzat i on disfruti del dia a dia, és igual on sigui aquesta feina, i també m'és igual quina sigui.

De moment vaig malament, però tampoc descart agafar forces i poc a poc aconseguir el que més s'atraqui als meus objectius, o no, això sí, si pot ser, amb tu.

Roulotte

2009-01-20T22:56:00.005+01:00

. . .

He intentat pintar-te, he intentat descriure't, he intentat no estimar-te, he intentat apropar-te, allunyar-te, commoure't i fer-me estimar. He intentat agafar tots aquests desitjos, ficar-los dins la meva roulotte, fer inventari i arrancar, recórrer el carrer Distància girar al fons a la dreta, aparcar, tocar a la baula de la teva porta i com a reacció a aquesta acció rebre una sobredosis de tu. La dificultat es troba doncs en què durant tot aquest temps que la meva casa amb rodes ha estat aparcada baix els pins, l'he anada pintant de sentiments i emocions que només tu pots mesclar .

D'aquesta manera pens que ara, amb el motor en marxa i travessant aquesta llarga carretera que pareix no tenir fi, el vent sec punxant del camí faci saltar la pintura que amb tanta estima i paciència he pinzellat, per això mateix, per l'estima a la meva vella caravana pintada dels teus colors sé que no hi ha cap vent, ni òxid ni punyetes en vinagre que m'impedeixin arribar fins davant la teva porta, no importa si pel camí la pintura ha perdut color, la puc tornar a pintar, no importa si em perd pel camí si al final la recompensa es la sobredosi, però sobretot, i és això el que he escrit a la meva matrícula; és que no importa totes les coses que t'hagi dit, escrit o pintat, el vent s'en duu les paraules i la pintura, però cap vent no podrà evitar que toqui a la teva baula. No podrà.

. . .

Batiskafo

2008-11-05T14:36:00.004+01:00

No ho dic perquè em vull fer es hippy, ho dic per que tenc una edat... sona aquesta cançó assegut, calent i còmode dins és meu propi batiskafo.

Assegut dins és meu ambient socialista pens i respir un somni que pensava que no viuria mai, mirant al meu voltant, la meva llanterna més encesa que mai i una increïble olor a mora mitja silvestre mitja àcida, mitja dolça m'enrevolta.

Amb aquest vell trasto de ferro evadeixo la realitat i recorro cents de kilòmetres entre aigua, algues color romaní, peixos en forma de gerres trencades i corrents de cafè amb nata i gelat, a ritme de cúmbia i sons alternatius poc a poc, tot i travessar algunes turbulències - ja se sap que les corrents entre Mallorca i Eivissa són traicioneres - el vell submarí avança ferm i amb el pilot automàtic, segurament em vaig despitar dins les turbulències, a vegades em costa manejar al quadre de comandaments, està en rus! Perdó a les autoritats. Com anava dient l'aigua clara de les costes més blanques s'han fet presents, t'ha semblat mai despertar dins un somni però seguir somiant? Idò això és el que em passa a mi, assegut aquí còmodament, com si hem despertés d'un somni, miro al costat de l'ambientador de mora i uns ulls em miren des d'una fotografia, imatge estàtica d'un amor dinàmic deixat en un port mediterrani, llavors mil sensacions m'envaeixen, l' habitacle es queda petit i records i il·lusions es retroben, ara estic assegut però tinc ganes d'obrir escafandres i tornar a viure aquell amor més innocent i tornar a viure allò que encara no he viscut, n'estic segur que ho puc fer, també tinc ganes d'agafar el formulari blau i demanar disculpes per escrit per tot aquest temps d'ambigüitat emocional, de falta d'iniciativa, i de tot allò què un home de mar com jo hagi pogut fer, altra vegada, perdó a les autoritats.

Entornant la vista altre cop em desperto aquí sol dins un habitacle minúscul, però que uns ulls estàtics engrandeixen tots els seus metres cúbics, llavors una sensació de ben estar em cobreix l'anima, sabent que algú, en algun port mediterrani, està esperant la meva tornada, no necessit més gasoil que aquest.

Ara he de deixar d'escriure bajanades, he de canviar una peça del motor, aquesta no servia.

PD: t'estim

2008-08-19T19:09:00.002+02:00

Jo no soc dels que quant duen molt de temps caminant, llanterna en mà, mirin enrere només per saber que han caminat més què ningú, jo soc d'aquells que gràcies a la llum de la llanterna camina que caminaràs, mira enrere i se li omplen els ulls de llàgrimes donant gràcies per un camí ple d'alegries, pors, plaers, diversions, llàgrimes i somriures, però sobretot, ple de besades, sense les quals, el camí seria molt més mal de caminar.

Però allò què més m'agrada del camí, és poder-me aturar, de tant en tant, en un lloc tranquil i solejat, on pugui veure bé el traçat del camí, on hi pugui treure els meus estris de pintura, i on pugui dibuixar-te en una tela ben blanca, de moment...

Quan aquest camí ja fa un any en quilòmetres amb més força m'agradaria caminar, però mai sense la llum que em dónes.

Gràcies llum

De Vacances

2008-08-12T13:13:00.002+02:00

( de vacances )

Llibertat

2008-06-02T16:59:00.006+02:00

Sona el despertador a les deu del matí, t'aixeques desorientat, cap motivació externa és suficientment forta com per tirar-te baix d'aquest llit tant còmode, baixes les escales amb unes pintes dignes de les sèries americanes i en arribar a la cuina una miserable magdalena i un tassó de llet calenta, la llet freda sempre s'acaba just abans de que tu arribis a la nevera, t'esperen per ser engolides de manera automatitzada, acabes de berenar i aixeques la vista a través de la finestra, són les onze del matí i encara no has fet un primer símptoma de vida.
En aquest moment, amb la mirada perduda, t'assalten com un cotxe esclafan-te el pit, mil remordiments procedents d'una societat basada en els automatismes i en la homogeneïtzació de les persones. No tens feina, encara vius amb els teus pares, la teva vida és totalment improductiva i no estàs considerat com un ciutadà normal, no compleixes la normativa ISO per entrar dins la societat, llàstima.
Llàstima per que enlloc de fer feina vuit hores al dia en qualsevol treball, per el qual, segurament no estiguis qualificat, i per el qual també hagis de sacrificar tres quartes parts del dia, i el darrer quart el dediquis a relacionar-te segons les normes establertes amb altres persones estandarditzades i que si mires el què fan al llarg del dia a través d'una comparació no en podries distingir quin és un i quin és l'altre.
En lloc d'això jo, en haver-me engolit la magdalena sense mesclar-la amb la llet (hi cauen miques) m'espera un dia on puc fer allò que més m'agradi, una feina per poder viure, conèixer altres maneres de pensar i cultures, sortir amb la bicicleta sense rumb admirant que cada any que passa més em costa donar la volta als pedals i intentar evitar-ho, xerrar hores i hores amb persones que d'una manera o altra t'ajuden a donar la volta a aquests pedals, enamorar-se, gaudir del sexe, gaudir de l'alcohol, gaudir de córrer, enfadar-se, riure, plorar, mil sensacions que les persones estandarditzades no duen de sèrie.

No són les arrels les què et fermen, ets tu qui no et vols moure.

2008-05-25T11:22:00.002+02:00

Inspiració, en construcció.

Llum

2008-05-15T15:56:00.002+02:00

Els enigmes de la llum

2008-04-11T22:26:00.002+02:00

A l'igual que un venecià desafortunat cap allà al mil sis-cents ens descobria nous colors i pudors gràcies a la llum indirecta, jo també, una vegada recobrada la meva llanterna, he trobat a voltes que la llum que travessa les fulles de les velles persianes no és suficient per deixar veure quin és el camí més acolorit o és massa fosc per veure més enllà del vell atrapa-somnis.

Així i tot sempre hi ha rajos de llum que es perden per l'habitació i van a parar als teus ulls dibuixant noves figures i descobrint més colors que el blanc de la paret.

Aquests rajos que no saps ben bé d'on venen i cap a on van semblen dirigits per l'escenògraf d'un teatre, i darrera d'ells pareix haver-hi una mà aliena al sol de mitja tarda, girant el cap amunt i avall descobreixes que a una de les antigues finestres li falten les fulles de la persiana, llavors ben igual que el pintor de la llum descobreixes que la llum il·lumina molt més del que les ombres amaguen, ben igual que el pintor m'agrada obrir les persianes per poder-te dibuixar a plena llum, ben igual que el pintor, m'agrada obrir les persianes per que la llum il·lumini fins al darrer racó del meu cos i es reflecteixi als teus ulls de coloraines infantils.

Jo fa poc he decidit despenjar les meves persianes.

Fent camí

2008-04-08T23:22:00.001+02:00

És fàcil

2008-03-26T19:36:00.000+01:00

És fàcil a vegades pensar que quant mires al cel, tot els colors què hi veus són bàsicament el blau, el blanc, el gris, el negre o fins i tot el vermell i el groc. És fàcil pensar també que tots aquests colors ens duen a pensar que no tan sols existeixen el blanc i el negre, i que per tant, les coses no són blanques ni negres, sinó del color que li vulguis donar.

Entre aquestes divagacions "artistico-filosòfiques" no hi ha altra intenció que combatre la intransigència i la inamovibilitat de pensament de la majoria de la població, que sembrats de petits entre negacions i prohibicions, no arrelen més fons que en el blanc o en el negre, quant basta aixecar el cap i mirar al cel, on és fàcil distingir-hi que entre el blanc dels núvols clars i el negre dels núvols amenaçadors i ha tota una paleta de colors inimaginables.

Com més colors llampants, apagats, fluorescents o transparents tinguem a la nostra disposició més capacitat de resposta tendrem. Per que no és el mateix explicar una passió mitjançat una fotografia en blanc i negre que una fotografia matisada per tots els colors possibles.

La meva passió cap a tu, per sort, és de colors.

Basta

2008-03-07T20:53:00.001+01:00

Petjades

2008-02-16T20:04:00.000+01:00

Quant passatjem per l'arena de la platja i miram enrere és molt fàcil veure com un camí de petjades marca el teu pas per l'arena humida, molts cops les onades, què ningú les ha cridat, apareixen de sobte i esborren la marca del nostre peu, què tant ens havia costat deixar. Altres vegades, el vent silenciós però constant que bufa els matins a la platja cobreix una altra vegada l'únic testimoni del nostre pas per aquest camí. Tots aquests oblits que amaguen el nostre pas són moltes vegades sense intenció, ni tan sols ens adonam, són silenciosos. Llavors, quan ja dus un bon tros recorregut t'atures per saber quan de camí has fet, quina sorpresa no t'endús quan veus que no queda cap rastre aparent del teu pas per aquella platja, aquell dematí, baix un sol encara blau.
Em costa entendre-ho, però ni tan sols me n'he adonat... en aquell moment de confusió, gires cua i poc a poc, amb les mans dins el banyador i les avarques amb la mà, tornes enrere cercant qualsevol indici que corrobori el meu pas per el camí.
De sobte, entre un tros d'arena humida i un castell d'arena hi trobes una marca familiar, és una petjada meva, reconec aquesta forma peculiar, sempre he tombat el peu cap a dins. I es que durant aquest camí deixam moltes petjades, moltes no calen tan com per perdurar però n'hi ha d'altres que ni una ona sigilosa ni el vent fred de les primeres hores poden esborrar. M'agrada saber que per molt que camini i per moltes petjades que s'esborrin, sempre n'hi haurà una que perdurarà, almenys sempre he pensat que com més fort trepitgi més temps recordarà el meu pas per el teu camí.

Moments I

2008-02-05T12:14:00.000+01:00

Cercant amb la meva llanterna he trobat moments que ja no recordava, tot i que fa molt poc què passaren, per capturar aquests colors peruans no en vaig necessitar cap de llanterna, tan sols obrir els ulls tan grans com pogués i intentar no perdre'm cap detall, cap color. Pot ser només semblin fotografies normals i sense vida però si tanques els ulls fins i tot pots sentir l'olor a Anticuchos o escoltar el tarannà musical de la vida andina.

Llum

2008-01-29T00:49:00.000+01:00

Fes el què vulguis! idò, precisament, per això mateix, faig el què em dóna la gana, no soc bò escrivint, tampoc tinc res interessant que contar, però com que tinc el dret de fer allò que vulgui, aquí estàs, llegint aquest blog, podries estar fent moltes altres coses però has decidit llegir-ho, almenys esper no perdis el temps.

Hi ha llocs on la llum moltes voltes basta per veure que davant tu hi ha una taula, amb un cantó que surt amenaçant amb colpejar-te allà on més mal fa, però aquesta llum, no basta per esquivar aquesta mal intencionada taula, per sort hi ha invents tant o més importants que el raspall de dents elèctric, una simple llanterna ens ajuda, amb la seva llum, i clicant un sol interruptor, a discernir aquelles zones que queden sense definir entre la llum i l'ombra, una llum que dibuixa figures i que defineix colors, tamanys i textures, jo per sort tinc una llanterna que em dóna llum i que m'ajuda a dibuixar noves formes i descobrir nous colors que abans eren ombra, i per tant, no veia, i per tant, no exisitien.

Pot ser sí, oh! quina metàfora...no sempre estaré a l'altura d'unes paraules que no sé organitzar, ni d'unes idees que no sé escriure, per això aquesta llanterna, no farà res més que contar-vos quines coses em mostra aquesta llum i quins colors amagava aquesta ombra.

Ets llum.