Petjades

Quant passatjem per l'arena de la platja i miram enrere és molt fàcil veure com un camí de petjades marca el teu pas per l'arena humida, molts cops les onades, què ningú les ha cridat, apareixen de sobte i esborren la marca del nostre peu, què tant ens havia costat deixar. Altres vegades, el vent silenciós però constant que bufa els matins a la platja cobreix una altra vegada l'únic testimoni del nostre pas per aquest camí. Tots aquests oblits que amaguen el nostre pas són moltes vegades sense intenció, ni tan sols ens adonam, són silenciosos. Llavors, quan ja dus un bon tros recorregut t'atures per saber quan de camí has fet, quina sorpresa no t'endús quan veus que no queda cap rastre aparent del teu pas per aquella platja, aquell dematí, baix un sol encara blau.
Em costa entendre-ho, però ni tan sols me n'he adonat... en aquell moment de confusió, gires cua i poc a poc, amb les mans dins el banyador i les avarques amb la mà, tornes enrere cercant qualsevol indici que corrobori el meu pas per el camí.
De sobte, entre un tros d'arena humida i un castell d'arena hi trobes una marca familiar, és una petjada meva, reconec aquesta forma peculiar, sempre he tombat el peu cap a dins. I es que durant aquest camí deixam moltes petjades, moltes no calen tan com per perdurar però n'hi ha d'altres que ni una ona sigilosa ni el vent fred de les primeres hores poden esborrar. M'agrada saber que per molt que camini i per moltes petjades que s'esborrin, sempre n'hi haurà una que perdurarà, almenys sempre he pensat que com més fort trepitgi més temps recordarà el meu pas per el teu camí.