Roulotte

. . .

He intentat pintar-te, he intentat descriure't, he intentat no estimar-te, he intentat apropar-te, allunyar-te, commoure't i fer-me estimar. He intentat agafar tots aquests desitjos, ficar-los dins la meva roulotte, fer inventari i arrancar, recórrer el carrer Distància girar al fons a la dreta, aparcar, tocar a la baula de la teva porta i com a reacció a aquesta acció rebre una sobredosis de tu. La dificultat es troba doncs en què durant tot aquest temps que la meva casa amb rodes ha estat aparcada baix els pins, l'he anada pintant de sentiments i emocions que només tu pots mesclar .

D'aquesta manera pens que ara, amb el motor en marxa i travessant aquesta llarga carretera que pareix no tenir fi, el vent sec punxant del camí faci saltar la pintura que amb tanta estima i paciència he pinzellat, per això mateix, per l'estima a la meva vella caravana pintada dels teus colors sé que no hi ha cap vent, ni òxid ni punyetes en vinagre que m'impedeixin arribar fins davant la teva porta, no importa si pel camí la pintura ha perdut color, la puc tornar a pintar, no importa si em perd pel camí si al final la recompensa es la sobredosi, però sobretot, i és això el que he escrit a la meva matrícula; és que no importa totes les coses que t'hagi dit, escrit o pintat, el vent s'en duu les paraules i la pintura, però cap vent no podrà evitar que toqui a la teva baula. No podrà.

. . .